Frederic Roda

Director de teatre

Quan faig, de tant en tant, un resum del que han estat els meus anys de vida professional, surten noms d’artistes amb els quals he compartit la meva feina més d’una vegada. Aquest és el cas de l'Amadeu. Això només té una explicació ben senzilla: m’hi trobo bé treballant amb ell. I no tan sols per la seva professionalitat, tan contrastada en moltes de les seves realitzacions en tot el que fa referència a les arts plàstiques, sinó, i per damunt de tot, pel seu tracte afable propi de l’artesà que fa de la seva feina una manera de viure.

Els que hem tingut el privilegi de compartir, amb ell i la seva dona, la seva casa i el seu espai de creació sabem els secrets que s’amaguen darrere de les seves obres: una feina pausada i ben feta i una gran capacitat de treball fruit sempre de la seva imaginació. No l’he vist mai aturar-se davant d’un repte i li he vist fer les coses mes agosarades amb una humilitat pròpia dels grans savis.

Si teniu oportunitat de treballar amb ell, estic segur que em donareu la raó i encara em direu que he fet curt en la meva valoració.

Pere Pinyol

Director del Teatro Circo Price de Madrid (2009-2013)

Els creadors de ciutats petites, o de pobles grans, sé, per experiència, que han de treballar molt més per fer-se conèixer o reconèixer. L’Amadeu és un clar exemple de com el talent viatja en tren per exposar-se.

Ens vàrem trobar per primer cop a l’Aula de Cultura de Sant Josep de l’Hospitalet gràcies a una exposició de màscares que jo havia vist d’ell al Museu Romàntic de Sitges. Des d’aleshores, aquest home del renaixement, barroc alhora, que coneix perfectament com utilitzar els materials, els colors i les formes, però també aliat de la dramatúrgia, ha anat creixent en paral·lel als teatres i grans produccions del país.

L’Amadeu és un alquimista que tracta cada botó, cada ploma, les pells o els metalls amb la cura d’un artesà. És difícil que un professional pugui resoldre un vestuari i al mateix temps els barrets o la sabateria, els accessoris dels personatges o els elements escenogràfics amb el rigor i el nivell impecable amb què ell ho fa. El treball que fins ara ha dut a terme pot omplir fantàstics llibres i magnífiques exposicions. El que farà ha de permetre’ns gaudir de molt bons espectacles.

Ramon B. Ivars

Escenògraf

Des de la meva primera col·laboració amb Amadeu Ferré, fa més de vint-i-cinc anys, he procurat treballar amb ell tantes vegades com ha estat possible i sempre amb la garantia d’un excel·lent resultat.

La seva categoria professional i la seva emotivitat artística son indiscutibles però hi ha un parell de factors que el particularitzen i el fan destacar entre quasi bé tots els especialistes en la seva matèria: Una versatilitat renaixentista que li permet abastar un colossal nombre de recursos, afrontant qualsevol projecte amb tota seguretat i, per a mi el més important, la seva experta generositat creativa que, amb un constant esperit de recerca, honoren sempre als que tenim la sort de treballar amb ell.

Ignasi Roda

Dramaturg

De l'artista al creador

Temps ha -us parlo de més de 25 anys- i en un escrit de presentació de l’Amadeu, el batejava com a constructor de màscares. Va ser quan férem coneixença i ell s’obria pas en aquest difícil món de teatre. D’allò fa tants anys que ara us puc dir que he tingut el privilegi de seguir la seva ascendent carrera i comprovar la seva transformació. Aquest creixement de l’Amadeu no hauria estat possible si en ell no hi hagués la llavor perenne que fa que una persona esdevingui artista. Però ser artista no és garantia de genialitat i, ni tan sols, de bon ús. A aquesta llavor cal empeltar-li’n una altra, la de creador, perquè llur simbiosi faci que la persona que gaudeix d’aquest germen esdevingui especial i fins i tot única. Ara, doncs, em desdic d’aquell primer bateig i rebatejo de nou l’Amadeu com un artista creador, capaç de veure-hi amb els ulls de la fantasia i donar vida corpòria a la seva brillant imaginació.

Potser caldria, però, que em mullés un xic i us digués què entenc jo per artista creador. El primer que se m’acut és el límit o, més ben dit, el no límit que ha de tenir la persona, cosa que li permet arriscar-se en diferents disciplines artístiques i, el que és més important, en els reptes creatius. L’Amadeu l’ha exercit amb escreix aquest no límit i s’ha passejat per diferents camps plàstics: constructor de màscares, imaginaire, decorador, figurinista i tants d’altres, amb valentia i genialitat i, a les seves mans, les seves creacions han esdevingut arriscades i úniques.

Ara tenim l’ocasió d’endinsar-nos en un d’aquests camps, el de figurinista o l’art de crear la segona pell dels intèrprets perquè esdevinguin el personatge triat. I si haguéssim de cercar un qualificatiu a la seva obra seria el de riquesa: riquesa en la utilització dels diferents elements que conformen un vestuari i riquesa imaginativa. No hi ha formes d’estil sinó un estil propi, allò que en diríem un segell propi i distintiu que fa que l’Amadeu Ferré sigui un autèntic artista creador.

Joan Anton Benach

Periodista – Critic de “La Vanguardia”

Les dues mirades de l'artista

Com a bon professional, l'Amadeu Ferré és dels que observa a fons el món dels personatges que ha de vestir, l'entorn i la condició que l'autor els ha atorgat: si és dona que la bitlla o és home ineducat, si és guerrer de violència descordada o de llinatge noble, si femella sàvia o enjogassada gata maula...

I amb un primer cop d'ull sabem que l'ha encertada.

Però dels figurins de l'Amadeu Ferré se'n dedueix ben sovint una mirada més fonda, la que arriba als enderiaments més íntims, a les nafres de l'ànima, al contagi d'un paisatge poderós o a l'aura poètica que desprèn el personatge en el misteri de la ficció il·lusòria.

I així trobem la Salomé amb una joia exquisida on s'emmiralla la sorra del desert; i la budellada infame i antropofàgica amb la qual trafica el venjatiu Titus Andrònic; i la supèrbia encesa de Mefistòfil; i el blau del mar tenyint l'abric de García Lorca en la seva travessa atlàntica cap a Nova York...

Vet aquí un llampec d'intel·ligència i complicitat, il·luminant el bon gust constant.